Malgrat els seus vint anys de maduresa la idea d’hipertext no és nova. Hi ha antecedents que es remunten als inicis de la nostra cultura textual com el I-Ching, antic tractat taoista, la technopaegnia de la Grècia clàssica, els kaligramas o els textos màgics i alquímics. De forma més recent altres exemples de continguts multilineals són el Quixot de Cervantes, Així parlà Zaratustra de Nietzsche, el film Fellini otto e mezzo de Fellini o Rayuela de Cortázar.
Posats a ser rigurosos, podem considerar que el text tradicional ja és una estructura dinàmica ja que principi i fi no són els seus límits sinó connexions amb altres textos: estan contextualitzats psíquica, cultural, social i políticament. Finalment la lectura és un fenomen de col.laboració semiòtica, un nexe entre autor i lector, un mitjà per arribar a la comunicació. La hipertextualitat no afegeix res de nou a les teories discursives en si mateixes, però ofereix un mitjà i un suport ideal per a materialitzar-les.
En el cas de Rayuela, Cortázar parteix del principi que no hi ha novel·la sense lector-creador, ja que la literatura és vida compartida. No es tracta d'un "missatge", sinó d'una conversa entre "missatgers". Naturalment, el lector llavors ha de deixar de ser un ens passiu que adquireix l'obra, la llegeix i la desa. No és aquesta la intenció de l'autor, sinó que aspira a fer del lector un còmplice, que amb la lectura aboleixi el temps del lector traslladant-lo al de l'autor.
Però, en un hipertext ens hi podem perdre, ja que no existeix una lectura única. Per evitar-ho, Cortázar posa un mapa, un ordre combinatori prefixat, una seqüència que ha de ser seguida. Per tant Rayuela es converteix en un experiment formal, una joguina, en un joc de buscar entre les seves pàgines el capítol següent. A Rayuela, l'hipertext es dóna en l'índex anomenat "Tablero de dirección" que connecta l’usuari amb les diverses formes de lectura del text, convertint-se en una novel·la fundacional, on per primera vegada se li dóna al lector la possibilitat de triar de quina manera endinsar-se en la trama. L'índex es converteix en alguna cosa semblant a un menú on la interfície inicial ens dóna diverses possibilitats de lectura: la lectura lineal convencional, la lectura segons l’ordre proposat per l’autor o la lectura segons els múltiples ordres triats pel lector.
Per tan, podem parlar d'una estructura interactiva, doncs Cortázar, ens convida a llegir d'acord amb el criteri del lector. Hi ha una interactivitat limitada si ens regim només a les dues formes de llegir l’obra segons els consells de l’autor, però la interactivitat és absoluta si optem per la lectura de capítols separats llegint-los de forma autònoma, ja que el llibre és "molts llibres". Per potenciar l’interactivitat de Rayuela podriem afegir notes al peu de pàgina que ens remitisin a daltres obres similars amb estructures semblants, imatges de París i Buenos Aires, els llocs específics on va ocórrer la trama o fer una especial esment a la discografia de Charlie Parker.
Esteve.
Algunes idees d’aquest text han estat extretes de:
http://www.cristalab.com/tutoriales/la-web-hipertexto-y-literatura-c17l/
http://croliva.wordpress.com/2008/04/23/hipertexto-en-la-novela-%E2%80%9Crayuela%E2%80%9D-de-julio-cortazar/
http://javier-ramos.blogspot.com/2008/02/rayuela-como-red-hipertextual.html
