John Cage - 4'33" by David Tudor

Us faig arribar aquesta versió en la que David Tudor interpreta la molt coneguda i sovint mal interpretada obra, o almenys interpretada molt lluny de l'esperit del seu compositor, 4:33 de Cage. Que la gaudiu!!
Esteve

Tant en música com en arts plàstiques, l'era digital ha proporcionat el desenvolupament de noves maneres d'expressió, així com de fer cada vegada més interactiva l'experiència artística i d'una o altra manera accessible als que gaudeixen de la tecnologia. En literatura, la narrativa s’ha vingut fent cada vegada més fragmentària, un exemple ja comentat amb anterioritat el podríem trobar en Rayuela, on el lector pot triar la manera com llegir el llibre: seguint l'ordre lineal habitual o seguint el tauler de direcció que ofereix l'autor. Serien molts els artistes, músics i escriptors que s'aprofitin d'aquesta fragmentació del discurs per acostar-se al terreny hipertextual. El concepte de Música Concreta designa un plantejament composicional, on el so en lloc de ser interpretat es converteix en un objecte extern que té la seva pròpia realitat espai-temporal, la seva pròpia presència. Un clar exemple el podem trobar en l'obra de Cage 4:33, però també en les primeres temptatives dadaistes de Schwitters, Hugo Ball i Hausmann quan composen "collages acústics" i "poemes sonors" o els poemes basats en un sistema polifònic de sons de Tristany Tzara. Però és John Cage qui sembla esborrar tota frontera entre l'art gràfic i les partitures. Cage interpreta dibuixos i gràfics de manera musical i assenyala que certes partitures li permeten reconèixer certes formes concretes i aïllades. Apreciar la música per la seva notació, per la seva estructura gràfica és gaudir d'una manera molt diferent de com se'ns ofereix l'obra en relació a l'esclusiu plaer sonor d'escoltar-la. Aquesta manera de degustar la música ofereix un plaer de diferent ordre que implica diverses facultats de la nostra ment. La música literalment està també a la notació. La representació gràfica mai és pur i simple signe per a la música. Gràcies a l'evolució de la notació o grafia musical, des del pergamí o del Liber Usualis medieval dels cants gregorians fins a la grafia de la música con temporània, tant en el seu aspecte gràfic com en el seu registre sonor, la música ha anat creixent tant en els seus complexos aspectes estructurals com en les seves possibilitats d'establir diferents relacions amb les diferents arts: pintura, poesia, arquitectura, etc. La música ha influenciat i ha estat influenciada per les conquestes en aquestes altres arts, Xenaquis, sense anar més lluny, usa conceptes de l'arquitectura com el càlcul matemàtic, els logaritmes o els fractals en algunes de les seves composicions. Un altre exemple el podem trobar en la forma en què els diferents aspectes de la notació o grafia musical han estat influenciats per dissenys i tècniques pictòriques d'ordenar l'espai.

ÉS RAYUELA UN HIPERTEXT?

Malgrat els seus vint anys de maduresa la idea d’hipertext no és nova. Hi ha antecedents que es remunten als inicis de la nostra cultura textual com el I-Ching, antic tractat taoista, la technopaegnia de la Grècia clàssica, els kaligramas o els textos màgics i alquímics. De forma més recent altres exemples de continguts multilineals són el Quixot de Cervantes, Així parlà Zaratustra de Nietzsche, el film Fellini otto e mezzo de Fellini o Rayuela de Cortázar.
Posats a ser rigurosos, podem considerar que el text tradicional ja és una estructura dinàmica ja que principi i fi no són els seus límits sinó connexions amb altres textos: estan contextualitzats psíquica, cultural, social i políticament. Finalment la lectura és un fenomen de col.laboració semiòtica, un nexe entre autor i lector, un mitjà per arribar a la comunicació. La hipertextualitat no afegeix res de nou a les teories discursives en si mateixes, però ofereix un mitjà i un suport ideal per a materialitzar-les.

En el cas de Rayuela, Cortázar parteix del principi que no hi ha novel·la sense lector-creador, ja que la literatura és vida compartida. No es tracta d'un "missatge", sinó d'una conversa entre "missatgers". Naturalment, el lector llavors ha de deixar de ser un ens passiu que adquireix l'obra, la llegeix i la desa. No és aquesta la intenció de l'autor, sinó que aspira a fer del lector un còmplice, que amb la lectura aboleixi el temps del lector traslladant-lo al de l'autor.

Però, en un hipertext ens hi podem perdre, ja que no existeix una lectura única. Per evitar-ho, Cortázar posa un mapa, un ordre combinatori prefixat, una seqüència que ha de ser seguida. Per tant Rayuela es converteix en un experiment formal, una joguina, en un joc de buscar entre les seves pàgines el capítol següent. A Rayuela, l'hipertext es dóna en l'índex anomenat "Tablero de dirección" que connecta l’usuari amb les diverses formes de lectura del text, convertint-se en una novel·la fundacional, on per primera vegada se li dóna al lector la possibilitat de triar de quina manera endinsar-se en la trama. L'índex es converteix en alguna cosa semblant a un menú on la interfície inicial ens dóna diverses possibilitats de lectura: la lectura lineal convencional, la lectura segons l’ordre proposat per l’autor o la lectura segons els múltiples ordres triats pel lector.

Per tan, podem parlar d'una estructura interactiva, doncs Cortázar, ens convida a llegir d'acord amb el criteri del lector. Hi ha una interactivitat limitada si ens regim només a les dues formes de llegir l’obra segons els consells de l’autor, però la interactivitat és absoluta si optem per la lectura de capítols separats llegint-los de forma autònoma, ja que el llibre és "molts llibres". Per potenciar l’interactivitat de Rayuela podriem afegir notes al peu de pàgina que ens remitisin a daltres obres similars amb estructures semblants, imatges de París i Buenos Aires, els llocs específics on va ocórrer la trama o fer una especial esment a la discografia de Charlie Parker.
Esteve.

Algunes idees d’aquest text han estat extretes de:

http://www.cristalab.com/tutoriales/la-web-hipertexto-y-literatura-c17l/

http://croliva.wordpress.com/2008/04/23/hipertexto-en-la-novela-%E2%80%9Crayuela%E2%80%9D-de-julio-cortazar/

http://javier-ramos.blogspot.com/2008/02/rayuela-como-red-hipertextual.html

PERQUÈ ESCRIVIM UN BLOC?

Avui en el debat he vist una intervenció d'en Plácido que escrivia el següent:

"Per què escrivim en els nostres blocs? Són necessaris? Para qui? Per al nostre públic? De debò, quanta gent ens llig? O els escrivim per a sentir-nos importants? Per a agradar el nostre ego d'escriptor frustrat? Per a aprovar aquesta assignatura?"

Personalment, i com la majoria de vosaltres, he començat aquesta aventura del blog per raons purament acadèmiques, però no podem ignorar que ens obre la porta a unes infinites possibilitats d'interactuació amb altres usuaris. És evident que no busquem fama, tan sols compartir de forma anònima continguts, opinió, idees, informació...
Crec que el millor d'aquesta experiència és provar-la, però no per ser moderns, ni per tenir lectors, ni per vendre el que hi fem; senzillament fem-ho per fer públic les nostres opinions, inquietuds o necessitats. Estic convençut que ens sorprendran els resultats i la quantitat de persones que compartiran el que escrivim.
Ens llegim.
Esteve.